Quiero leer el primer libro de los que componen el volumen En mar de Josep Pla, y así lo hago. Con gran gusto. Las impresiones de Barcelona, Tarragona, Valencia, Marsella, Génova. Italia. Todo ello me interesa, me agradan algunas observaciones especialmente, y traeré algunas, pero es otra tierra, que es la raíz y la fuente de este mar, de lo que sentimos y entendemos como tal, el mar nuestro, lo que me hará pensar en algo escribir y acompañar este libro de Pla. Es, claro está, Grecia. Que se encuentra al final -y es un principio, y el principio. Pero sigo el libro y su sucesión. Sin ánimo de representatividad ni ánimo alguno comento algún punto o traigo algunas palabras. La impresión de Barcelona desde el mar, mientras está en el barco a punto de zarpar : “El “Città di Messina”, acabades les operacions de l’escala, sembla haver quedat desemparat. La gent ha baixat a terra i no es troba ningún en lloc. Divago, de popa a proa, diverses vegades. La muntanya de Montjuïc es torna obsessionant. La tenim a primer terme i de vegades sembla que ens ha de caure a sobre d’un moment a l’altre. Les construccions que porta en els flancs, el castell taujà de sobre, li donen un aspecte pintoresc i una mica brasiler que em fa pensar en algunes coses de Rio -les menys espectaculars : les favelas, els forts militars. La impressió que fa Barcelona, des del mar, és d’un encogiment i una estretor irreparables. L’amuntegament és impressionant. No sé si s’ha creat una ciutat. S’ha creat una emulsió humana”. El café e Italia, pasiones en una taza y que se pueden decir en unas palabras : “El cafè, a Itàlia, és una meravella ; a l’estranger, el cafè italià no té rival”. Y el mar, y el país. Una observación en Tarragona : “Cada dia estic més convençut que, en el Mediterrani, el que té més pes en la vida humana és la meteorología, la seva inconstància, la inseguritat permanent, la seva astúcia infantil. Una cosa inaferrable, deliciosa i horrible : això potser és el país”. Del mar : “En els caps de més al nord, les aigües fugen impulsades per un o altre corrent. Si el corren tés viu, semblen el curs d’un riu. El mar, que sempre sembla igual, és sempre diferent”. El sentimiento de Europa y la necesidad de su unión : “A Europa moltes coses són irrealitzables no pas per raons tècniques, sinó per l’arcaisme i la mentalitat arnada que presenten les mentalitats polítiques imperants en els Estats. Hi ha unes teranyines intocables i sagrades que adornen aquestes mentalitats. De tota manera, sembla que es va rompent la idea que Europa -destruïda per dues gueres successives basades en el patriotisme i en la mentalitat militar- és un continent acabat, insuperable i esgotat. Tothom sap el resultat de la història tradicional europea. L’única solució positiva encara no s’assajat mai ; la unió continental sobre vincles federals. Costarà molt”. Otra vez el mar, al llegar a Génova : “Però el mar té això. És inconstant i inaferrable, com l’amor i com tantes altres coses de la vida habitual”. Antes Marsella, en la que ha vivido, y de la que por supuesto es interesante lo que dice. Génova es una ciudad hermana de Barcelona en muchas cosas. Nos ha referido la impresión que le causa verla desde el mar, en el barco antes de zarpar, y son hermosas las palabras en que expresa la impresión que causa, que le causa Génova desde el mar, pero al llegar a ella : “Si mai tenen ocasió d’arribar a Gènova per mar, aprofitin els seus ulls. Tindran ocasió de veure aquesta impressionant ciutat des del millor punt de vista. Esglaonada en forma brusca i tallant sobre la corba del seu port, presentant una volumetria que amb les construccions d’aquests últims anys ha d’ésser qualificada de gegantina, Gènova té, des del mar, una monumentalitat inoblidable, personalíssima. Havent esgotat totes les superfícies planes disponibles, la ciutat està escalant les muntanyes que la volten amb una espècie d’ànsia. La seva verticalitat va d’augment”.

Barcelona, Tarragona, Valencia, Marsella, Génova. Tanto que decir, que recordar de una vida y un pensar. De Francia, de Italia. Y de Italia, por alguien que la conoce, algo que entreve y sabe desentrañar del carácter y personalidad de los italianos. El otro día, al leer sus impresiones sobre Venecia, me fijaba en el carácter distinto que sabía ver también en los venecianos -y así es, es cierto. Y aquí esta finísima, penetrante observación de lo que hay en el fondo de su personalidad y carácter, de la de los italianos, y que me parece, sí, que los desentraña : “Amarrat el “Città di Messina” en els molls de la companyia, salto en terra i en el moment de trepitjar la terra de la península sento una gran satisfacció interna. M’enfilo Gènova amunt i em trobo en una ciutat d’una vida puixant. Confesso que la Itàlia d’avui m’agrada enormement. És la vegada que he vist Gènova menys caòtica, més ordenada. He viscut en aquest país abans del feixisme, durant el feixisme i després del feixisme. Hi he viscut gairebé cinc anys de la meva vida. Abans de la marxa sobre Roma, Itàlia tenia un no sé què de provincial, de destenyit i de crepuscular. Era una vida una mica raquítica i primeta, però el provincialisme d’Itàlia em semblava deliciós. Durant el feixisme, oscil.là entre moments de frenesí i d’histerisme i de depressió callada i trista. Pensant les coses bé i sospesant-les amb objectivitat, dubto, contra el criteri d’alguns observadors, que la fórmula social i política del feixisme correspongués amb la psicologia real dels italians. Els qui creuen que els italians són exaltats, efervescents, renouers i d’una arderositat estéril prodran creure que les aparatositats propagandístiques i el bluf feixista constituïssin la seva fórmula adequada. Jo no crec, però, que els italians siguin així. La seva tradició cultual, les seves maneres intel.lectuals i sensibles, em porten a creure que els italians constitueixen el poble més fred, més racionalista i més complex potser d’Europa i que, per tant, hi hagué en aquell període, a la península, almenys tanta ironia secreta com peresa mental i gust per la comoditat. Els italians són calculadors i freds, dibuixants i geòmetres, manieristes, que de vegades utilitzen la murrieria -cosa normal en la pobresa de les costes d’aquest mar-, la murrieria en totes les formes en què pugui ser eficaç, i la murrieria retòrica n’és una. L’italià ha inventat totes les formes de la vida en comú, o sigue totes les formes del manierisme. El manierisme és una de les claus de la civilització. Aquestes, en tot cas, són les meves idees sobre aquest país”. Escribe esto al llegar a Génova. Es la emoción de Italia. Al terminar la nota de ese día -Gènova, 13 març, dimarts-, así nos la expresa : “Tracto de dormir : imposible. L’emoció, potser. La primera nit que passo a Itàlia em passa sempre el mateix. Els cinc anys de la meva vida que hi he viscut m’emplenen el cap de records, de figures més o menys vagues, de coses vistes, de meravelles…”.

Nápoles, Sicilia. Podrían acompañarse sus palabras, comentarios y observaciones. Espigo una de ellas : “Divago per Palerm. L’alternació d’afectació nobiliària i de pobresa és molt visible, però no té en cap moment el pintoresquisme que no s’acaba de desprendre de Nàpols. És una gent més activa, menys cridanera, més aguda, més complicada. El cantó misteriós i tancat que com a poble dominat de fa tants segles tenen els sicilians és torbador però comprensible. Entre Nàpols i Palerm, jo viuiria a Palerm. La propaganda universal, avui en baixa, ha donat als napolitans una segona naturalesa de ficció, no gaire agradable. Els sicilians només en tenen una, molt resistent, molt vella, perquè aquest país ha tingut més vides que els gats. Les llibreries són bones però una mica desmanegades. La producció intel.lectual d’Itàlia -tant la nacional com la d’aquest espai- és molt notable”. Y, en Catania, una anotación que da la razón de este volumen -En mar-, raíz y razón en concreto del mar nuestro, una pasión de una vida : “Conec una mica Sicília. Hi he viatjat en totes direccions. El Mediterrani, com un tot, haurà estat l’obsessió de la meva vida”. Y la Grecia que hay en Sicilia : “Trinàcria, Sicília, és la Magna Grècia, i encara hi ha llocs on es parlen -com al Mezzogiorno- dialectes grecs. La civilització és, donces, antiquísima, pre-romana, diguem, per entendre’ns, dòrica, grega”. Aquí, poco después, en Bari, una verdad que está detrás de la vivencia de Italia y lo que Italia es, y la sostiene, y es la vida. Así nos lo dice Pla : “A Itàlia hi deu haver gent que pateix, però és el país que jo conec on, externament, la gent pateix menys. Quina admirable força per la vida té aquest poble tan antic !”. Y Brindisi, y desde allí Grecia, el sentimiento de Grecia y la ilusión que despierta desde su cercanía. He apuntado ya que leo este Cabotatge mediterrani y que si me animo y siento el impulso con algo también de necesidad de escribir o acompañar de algún modo con algunas palabras -porque si no fuera así no lo haría- es por la Grecia que se encuentra Pla al final de este periplo y viaje mediterráneo, cómo la siente y nos la dice. Es Grecia lo que me hace algo decir esta vez. Grecia y cómo es y nos la dice para él es Josep Pla. La ilusión que despierta Grecia, que te hace sentir. Ya sólo en el sentimiento de tenerla cerca. Así nos la dice Pla desde Brindisi : “A mesura que es va acostant l’hora de salpar, sobre l’”Angelica” es concentra una gentada. El turisme universitari septentrional : estudiants de tots dos sexes, professors, etc. Transporten una gran quantitat de llibres, guies, mapes, plànols. Molts porten vidres a la cara ; pero, així i tot, porten marcada a les faccions la il.lusió de Grècia. La il.lusió de Grècia, quina meravella ! Jo, que tinc gairebé seixanta anys i aquest és el tercer o quart viatge a Grècia, encara la conservo”. E insiste en ella, y nos dice también la manera con la que a ella se ha de ir, y que es expresión de la manera con que siente se ha de viajar y sentir las cosas, acercarse a ellas, dejarles que te lleguen : “Grècia té això : han passat els anys, els segles, els mil.lenis, i el simple nom de Grècia produeix il.lusions, fervors, excitaciones, entusiasmes -de vegades secrets però delirants. És l’únic país, en l’àrea de la nostra cultura, que produeix aquest miracle. Comparteixo aquestes il.lusions, però no m’agrada de convertir-les en dogmes. Per això no crec que s’hagi d’anar a Grècia per ensinistrar-se a fer cara de savi. No és probablement prudent de sobrecarregar de cultura el que ja n’està excessivament sobrecarregat. Cal eliminar el guix i el cartó mastegat de les circumvolucions cerebrals. Els llibres s’han d’haver llegit abans. L’important és la visió directa, la llibertat -intel.ligible fins on sigui possible- de la sensibilitat humana”.

Muchas cosas de Grecia, en Grecia. Pero como raíz y principio, en el fondo de todo, esta ilusión por ella. Que se concreta a la llegada real al Pireo, y que así nos la expresa : “De tota manera, quan una persona una mica cultivada es torva a les envistes del Pireu i sap que a ponent i a sobre (sobre un lleuger pla inclinat) hi ha a ciutat d’Atenes, sent una emoció certa. Entre els viatgers nòrdics del vaixell, la visió -avui hipotètica- d’Atenes ha produït un gran moviment de curiositat, una necessitat d’abocar-se sobre l’orla, de retenir amb els ulls -o amb la máquina de fotografiar- tot el que es pugui. De vegades, aquesta curiositat produeix un cert desordre -una apetència indominable de donar un cop de colze o una trompada al veí. Sempre que un vaixell de viatgers arriba a un port es produeix el mateix fenomen, però mai no recordo haver-lo vist tan fort i tan intens com a l’arribada al Pireu. És l’interès que suscita Atenes”. Una impresión de la Acrópolis : “Havent dinat, el nostre amic ens diu que té unes lliçons a les tres i ens acomiadem. Boadella i jo pugem a l’Acròpolis, primer en autobús i després de Platka a peu. El dia s’ha alçat i fa molt bon sol. El cel és net i l’aire fresc. En passar els Propileus, ens mirem mútuament i prenem l’acord -tàcit- de no fer el mínim escarafall ni de dir res. Suprimint el diàleg, Boadella va per on li sembla i jo faig el mateix. Així, divaguem gairebé dues hores entre les pedres, jo meravellat literalment. No sé què dir ni què fer… El cel i la llum de l’Àtica : la cosa més luxosa que existeix”. El sentimiento de continuidad, de que la Grecia antigua está allí, estar allí nos hace sentir que podemos más sentirlo : “Divago una llarga estona pel Pireu. Més que Atenes, aquest port em fa pensar que potser camino pero llocs que foren trepitjats per Sòcrates. Però, ¿és possible ? Si ho fos m’entendriria”. Sabemos que hay escuelas y movimientos estéticos que han pensado que ya los griegos en arte lo habían hecho todo, y no cabía más que imitarlos o seguirlos. Vemos que la reflexión de Pla tras pasarse una mañana en el Museo nos lo recuerda, y nos da razón de que esto se diera, así fuera : “Passada una gran part del matí al Museu. He volgut veure les escultures en la llum grisenca de les claraboies. Amb aquesta llum encara resulten més vives, en certa manera més humanes -sobretot les esteles funeràries. La respiració vital que l’observació de la realitat ha arribat a donar a aquestes figures de marbre o de bronze, acaba produint un aclaparament morbós, que en el meu cas és de reconoixement i d’adhesió i en altres casos de franca i positiva indignació. He vist moltes vegades, en aquest museu, moviments, primer de sorpresa, després de repulsió. Astistassos -però sobretot artistes arribats, condecorats i tinguts per genis en el seu propi país, sobretot francesos. “Mais c’es inou”, sento que diu un señor al meu costat, mentre la cara se li torna pal.lida, a causa, sospito, de l’enderrocament de les seves il.lusions. L’acabament de la comèdia sol ésser trist. Hi ha artistes que haurien de venir a Atenes i no hi vénen. Altres no hi vindran mai deliberadament. Les comparacions són depriments… De tota manera, cal acceptar els diferents punts de vista. Després d’haver vist l’escultura grega, a Grècia, es necesita una quantitat fabulosa d’ignorància i de candor per a fer alguna cosa. La desviació de l’art devers formes primàries, grolleres, bèsties, ara inconscients, és una constant permanent”. Más adelante, unos días después, nos lo reitera de otra manera, en lo que se puede sentir tiene un algo de decepción este sentimiento, esta convicción : “Després de les reiterades visites al Museu d’aquests últims dies, he tingut la sensació que el Museu, per excés de perfecció, pot arribar a ésser estéril a totes les persones mediocres com jo mateix -estèril, per no dir destructiu de la migrada construcción de l’esperit. Hom en surt -és el meu cas d’avui- amb l’absoluta convicció que no té res a fer”.

El sentimiento de estar en casa que produce Grecia, como ningún otro lugar nos la da, y que nos dice ya al sentir que se va de Atenas : “Però deixar Atenes em fa pena. Potser cap altra ciutat del món que jo conec no em produiria aquest efecte. Malgrat els meus mitjans d’expressió, tan sumaris, en cap moment no m’hi he sentit foraster. Totes les hores passades aquí -aquesta i altres vegades- han estat, per a mi, d’un gran interès, molt agradables”. Dije en la Maison de l’Europe de París hace muchos años -era marzo de 1999- que para mí Europa es estar en casa, sentir que estoy en casa. Y, en ella, en primer lugar, Grecia. También yo tengo esta ilusión por Grecia, y este sentimiento, y está en mi intervención en París ese día. He estado en Sicilia y no en Grecia. Pero Sicilia es Grecia. Recuerdo que un amigo, en las Eolias, me decía que él no había estado en Grecia, pero que se la imaginaba así, como estas islas de Sicilia de ella tan cerca. Y es que Sicilia es Grecia. Y el Mediterráneo todo. “Donde quiera que viaje Grecia me duele” es un verso de Seferis, y que recordaba aquel día en París. Donde quiera que esté, si donde estoy es un lugar del Mediterráneo, siento a Grecia. Sé sentir a Grecia, no puedo a veces no sentirla. Lo cuento en el libro de Venecia de la plaza de la iglesia de un pueblo cercano al de Pla. Que allí la siento, siento a Grecia. En un pueblo del Ampurdán. También la siento y sé en Venecia, en Sicilia. En el Mediterráneo todo, como he dicho, a veces en algún lugar especialmente. Y es el sentimiento de que estás en casa, de que ése es verdaderamente tu lugar. El sentimiento de Grecia -y la ilusión de Grecia. Esta sensación de estar en casa nos dice Pla que ha tenido en Atenas, y como no podría haberla tenido en otro sitio. Atenas y Grecia le acompañan. Nos dice ya en el barco hacia Nápoles : “Després del cap, mestralot de bon temps. Travessia excel.lent. A mesura, però, que anem navegant devers el nord-oest la nebulositat augmenta i la blavor del mar de Grècia es va aprimant. El blau s’enterboleix i es torna pàl.lid. El cel d’Atenes i la llum de Grècia, ho men deixat avall. Enyorar aquestes coses no té a penes sentit, però jo sento aquesta enyorança”. Le acompaña como añoranza. Pero la añoranza es un sentimiento de pertenencia, de sentirse en casa, buscarla y recordarla desde ella, saberla tu lugar. Escribe ya en el “Mas Pla, 20 d’abril, divendres”, es decir, ya en su casa del Ampurdán, en lo que es la última anotación o capítulo de este libro, Cabotatge mediterrani : “Em llevo tard. Dino al restaurant. Mentrestant, vist el correu. Efecte que fan les cartes llegides amb retard. No tenen sentit. A les quatre arribo a casa. Desfaig les maletes i els paquets. Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes d’una manera entranyable. Veig la llum de l’Acròpolis en una perspectiva que es perd -como si fos una perspectiva en el temps. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res. Tornaria a marxar de seguida. Como que no pot ésser, deicideixo anar-me’n al llit. Llegeixo una llarga estona, fins que es fa fosc -exactament el New Yorker. Una cosa o l’altra s’ha de fer, per passar el temps”. Sentir la lejanía de Atenas de una manera entrañable, quizá porque no se puede sentir como tal lejanía. Y la perspectiva en el tiempo que es la luz de Grecia -así la dijo Chillida en un poema. También la sensación de tristeza que produce a la vuelta el propio país, como se la produjo también a Ramón Gaya en su regreso a España tras largos años en Italia. Somos de Grecia, pertenecemos a Grecia. También a Italia. Por esto este sentimiento, también el del carácter entrañable con que sentimos su lejanía -porque no hay, no puede haber tal.

También yo tengo el sentimiento y la añoranza de Grecia. La añoranza y la ilusión y la búsqueda, y el sentimiento de su encuentro. En el paisaje y el sentimiento del paisaje, en los frutos de la naturaleza, en la luz, en el aire y en la poesía. He acudido a la poesía y he citado antes un verso de Seferis para hablar del sentimiento de Grecia. Es natural. Porque también la he vivido a través de la poesía, es la manera en que en ella he estado. Para mí Grecia es el lugar de la poesía. Al leer la nota “D’una particular experiència traductora” que cierra el libro Quarta dimensió de Yannis Ritsos pienso que quizá he quedado anclado en el tiempo, y que quizá, como decía en algo que escribí, las versiones actuales del griego moderno ya no tienen una relación tan causal con los helenistas formados en clásicas. Desde luego así era cuando yo empecé a leer a los poetas griegos modernos. Las versiones del catalán de los poetas griegos modernos, en las que leí a Kavafis -las de Carles Riba- o a Seferis -Carles Miralles y su traducción de Mithistòrima- cuando era adolescente, sí estaban realizadas por hombres de clásicas. Que viajan a Grecia y se interesan por Grecia y esto les lleva a aprender también griego moderno, y a traducir a los poetas actuales que en él escriben. Sí ha habido, desde luego, esta continuidad. Aparece en este libro de Pla en algún momento Carles Riba, pues trata a una familia que lo trató. A Pla le resulta curioso el comentario de la señora Bistingüi, en el que le dice que Carles Riba no era un poeta esbelto, y Pla se interesa por el sentido de este comentario. Ésta es la explicación que le da, y lo traigo aquí porque me siento hermanado por la curiosidad que le despierta a Pla este comentario : “He comprat, a Kauffman, un Teòcrit i altres llibres. Després, a l’hotel, he treballat una mica -a pesar de la primavera. A les vuit, amb la senyora Bistingüi, he anat a casa de la seva filla (casada amb un alt funcionari del turimse) en un barri extrem. La senyora Bistingüi sent, com tota la familia, una gran admiració per Carles Riba. Una de les seves filles ha traduït diversos poemes de Riba al grec. “Riba -em diu la senyora- és un gran i profund poeta, però no és un poeta esvelt”. (Opinió curiosíssima). Li demano si tindria l’amabilitat de citar-me un poeta esvelt. “L’Odissea -em diu- és un poema esvelt ; Dant és un poeta esvelt…”. No sé què dir, perquè l’arribada a la casa m’ho impedeix”. Grecia ha sido para mí la poesía, y la poesía Grecia. El lugar de la libertad y el canto. El lugar de la reunión, si se quiere otra vez decir con la expresión de Antonio Gamoneda. No he estado en Grecia, pero pienso que a través de la poesía no he dejado de estar en ella.

Barcelona, 5 de abril de 2024